Gemma: octubre 2010

... I després dels segons arriben les postres. I després la fruita i el cafè, i un amargant. Tot sembla que agafi el mateix pas de sempre. Tum. El mateix ritme. Tum. Tum. Les mateixes enraoines. Tum. Tum. Tum. I de cop i volta tot s'enlenteix. I sembla tremendamentu inútil. Ell se'ls mira, mira al seu voltant. Veu a tothom parla, gent q riu, cambrers que es mouen. Tant de soroll però cap soroll autèntic. Silenci. És com si flotés, com si li faltés alguna cosa. Tot. I ho entén. Ja no hi és. No hi ha aquell motor, aquell de debò, aquell que fa que tot vagi endavant, que et fa veure les collonades de la gent, l'estupidesa, la maldat, i tantes altres coses i moltes més, però a la distància adequada. Aquell motor que et dóna el motiu per buscar un altre èxit, per treballar, cansar-te, esforçar-te, per arribar a la meta final. Aquell motor que després decideix deixar-te descansar entre els seus braços. Fàcil. Màgic. Perfecte. Aquell motor amor.